Projecte COR DE LLOP

Anatomia i fisiologia del llop

Tot i que els orígens del llop encara són debatuts, teories recents diuen que les espècies primer van evolucionar en el sud-est asiàtic durant el plistocè. Els anàlisis d’ADN de les cèl·lules mitocondrials de les subespècies asiàtiques permeten establir als científics un punt en el qual el llinatge dels llops es va originar. Les espècies asiàtiques daten de fa 800.000 anys, mentre que les europees i les nord-americanes són de fa 150.000 anys.

El pes i la mida del llop pot variar considerablement al llarg del món i (com en altres espècies) tendeix a incrementar-se proporcionalment amb la latitud. L’altura és generalment de 0,6-0,9 metres fins a l’espatlla i un pes d’entre 32 i 62 kg. Encara que no se’n veuen gaire, hi ha llops de més de 77 kg trobats a Alaska i a Canadà. El llop salvatge més pesant, que va ser mort a Alaska el 1939, pesava 80 kg. Hi ha alguns casos sense confirmar de llops caçats al nord-est de Rússia que arribaven als 100 kg. Els llops més petits són de les subespècies dels llops àrabs. Les femelles poden pesar 10 kg en la maduresa. Les femelles en una població així pesen aproximadament un 20% menys que els mascles. Els llops poden mesurar d’1,3 a 2 metres des del musell fins a la cua. La cua és aproximadament la quarta part de la longitud total del cos.

 

Els llops tenen les característiques ideals per fer viatges llargs. Els seu pit estret i la seva potent esquena i unes fortes cames faciliten una locomoció eficient. Són animals capaços de recòrrer diversos quilòmetres trotant a una velocitat de 10 km/h i poden arribar a velocitats puntuals de 65 km/h en una persecució. Mentre corren poden fer salts de cinc metres.

Les potes dels llops estan fetes per caminar amb facilitat per una gran varietat de terrenys, especialment neu. Tenen una petita membrana entre cada dit, cosa que els permet moure’s per la neu amb més facilitat que les seves preses. Els llops són digitígrads i aquest fet els permet distribuir el seu pes adequadament a les superfícies nevades. Les potes davanteres són més llargues que les de darrere i tenen un dit vestigial, que no existeix a les potes de darrere, sent les seves grapes de color fosc i no retràctils. Pèls estarrufats i urpes contundents milloren l’aferrament en superfícies relliscoses i vasos sanguinis especials eviten que els coixinets de les potes es refredin. Unes glàndules els ajuden a moure’s per grans extensions mentre informa als altres sobre el seu parador.


En algunes ocasions el llop pot semblar més pesant del que és realment degut al seu voluminós pelatge, compost per dues capes. La primera capa s’utilitza per repel·lir l’aigua i la brutícia. La segona és un dens subpelatge resistent a l’aigua que aïlla el llop. Aquest es converteix en una gran mata de pèl a finals de primavera o principis d’estiu. Un llop es frega normalment contra objectes com roques i branques per perdre pelatge. El subpelatge normalment és gris sense tenir en compte l’aparença del pelatge exterior. Els llops tenen diferents pelatges durant l’hivern i l’estiu que alternen la primavera i la tardor. A diferència dels mascles, les femelles tendeixen a conservar els seus pelatges hivernals després de la primavera.

Els colors varien: van des del gris al gris marró, passant per totes les gammes de colors canines (blanc, vermell, marró i negre). Aquests colors tendeixen a barrejar-se en moltes poblacions per formar individus predominantment mesclats, encara que no és infreqüent que un individu o una població sencera sigui del mateix color (normalment tots negres o tots blancs). El color del pelatge a vegades correspon amb l’ambient on habita una població de llops. Per exemple, els llops blancs són molt més comuns en àrees nevades. Amb el creixement van adquirint un to grisós en el pelatge. Normalment es creu que la coloració del pelatge del llop serveix com a mecanisme de camuflatge. Això no és del tot correcte. Alguns científics han demostrat que la barreja de colors té més a veure amb emfasitzar gestos, com el maquillatge que fan servir alguns humans. Quan neixen, els cadells tendeixen a tenir el pelatge més fosc i ulls blaus que es tornaran de color groc-daurat o taronges quan tinguin 8-16 setmanes. Encara que és extremadament inusual, és possible que un adult tingui els ulls blaus.

17 camuflaje-001

Els seus llargs i poderosos musells ajuden a distingir-los dels coiots i dels xacals, que tenen els musells més estrets i dels gossos que generalment els tenen més petits. Els llops també es diferencien en certes dimensions cranials, tenint un angle orbital més petit que, per exemple, els gossos (>53 graus dels gossos comparats amb els <45 graus dels llops) i comparativament amb més capacitat cerebral, sent la volta craniana un 20% més gran. La grandària de les potes, ulls grocs i dents més grans ajuden a distingir els llops d’altres canidae, particularment gossos.

Existeix una glàndula olorífica present a la base de la cua dels llops, que els gossos no tenen, la qual cosa confereix a cada individu un rastre aromàtic únic, que permet identificar-se entre ells. Els llops i la majoria dels gossos grans comparteixen una dentadura idèntica: el maxil·lar té sis incisius, dos canins, vuit premolars i quatre molars. El maxilar inferior té sis incisius, dos canins, vuit premolars i sis molars. Els quatre premolars superiors i els primers molars inferiors constitueixen les dents carnasials, que són eines essencials per tallar carn. Les llargues dents canines també són molt importants, ja que estan dissenyades per mantenir i contenir a la presa. Per tant, qualsevol lesió a la mandíbula o a les dents pot ser devastador per un llop, destinant-lo a la inanició o a la incapacitat.

24 gos llop guineu-001

 

 

 

 

 

 

L’esquelet del gran caçador

22 esquelet de llop-001

 

80 guarida bufuna

Cria i cicle de vida

Normalment, només la parella alfa de la llopada es reprodueix.Els llops són monògams, s’aparellen de per vida amb llaços d’una lleialtat sorprenen. Poden arribar quedar-se vidus en cas de perdre la parella si ja són grans, molts dels llops que estan grans cuida’n cadells solen ser mascles que cedeixen voluntàriament el mandat al seu fill gran i fan d’avis que ajuden a la llopada, els llops no es desfan mai dels seus grans i els cuiden.
Els llops de les manades es reconeixen com a germans i germanes i en condicions normals mai entren en endogàmia per crear manada marxa’n del grup familiar per buscar parella i crear la seva pròpia manada.de vegades és ajunten les manades per fer grans batudes en època de fred i falta de menjar L’aparellament té lloc entre el desembre i gener el part té lloc entre el març i l’abril— a major latitud, més tard. Una llopada generalment té una sola ventrada,

El període de gestació dura 60-63 dies. Els cadells, amb un pes de 0,5 kg, neixen cecs, sords i depenen de la seva mare. Neixen entre un i catorze cadells per ventrada, que resideixen a la llodriguera fins que tenen tres setmanes d’edat. La llodriguera esta situada normalment en terres altes aprop d’una font d’aigua i té una petita “habitació” oberta al final d’un túnel. Durant aquest temps, els cadells es fan cada vegada més independents i comencen a explorar els voltants de la llodriguera que deixaran quan tinguin les cinc setmanes d’edat.

82 Diapositiva26

durant les primeres quatre o cinc setmanes de vida, els cadells comencen a apropar-se a l’entrada del cau i en un parell de setmanes s’atreviran a allunyar-se per començar les seves petites exploracions, començant a buscar sempre alguna cosa comestible.

85 cadell 20-001

Nube de etiquetas

A %d blogueros les gusta esto: